Cando si rendet unu de sos mannos de su càntigu sardu non perdimus una persone ebbia. Cando si firmat sa pellìcula de sa vida de su chi at pesadu sas boghes craras suas est comente chi perdimus una parte manna de s’istòria e de sa cultura de custa terra.
Gasi fiat cando si nche morgeint – mentovende·nde calicunu – Preteddu Nanu de Lodè, su bitzichesu/nugoresu Armandu Piras, Piero Sanna de su ‘Remunnu ‘e Locu’ e Boricheddu Trogu de su ‘Cuntratu seneghesu’.
Como s’adiu lu semus dende a tziu Nicola Pira, boghe istòrica de sa traditzione orgolesa. Una traditzione chi, cun origras bene annestradas, resessimus a reconnòschere intre sas àteras chi movent dae sa moda de sa bidda issoro.
Nachidu 92 annos a como, fiat de su 1932, tziu Nicola fiat e sighit a èssere unu faru seguru pro chie si siat chèrgiat aprodare a custa arte comunitària. S’istòria sua est unu càntigu.
Su càntigu de cando fiat pitzinnu in fatu a sas berbeghes, cantende sena su coru ma acumpangiadu ebbia dae sos sonàgios de sa gama; su càntigu peri sos tzilleris cando galu non b’aiat juke-box; su càntigu de sas serenadas suta sas ventanas de sas pitzocas; su càntigu pro sos isposos e (cantende pro tres seros s’unu in fatu de s’àteru) fintzas pro sos isposos iscontzos (i fidanzati separati, ndr).
E s’istòria sua est fintzas unu contu. Su contu de sa mègius poesia sarda modulada cun sas frecuèntzias durches suas, cantada pro intreu che chi in cada versu b’aeret àpidu grandu valore e sentidu fundudu, comente podimus intèndere in custa testimonia registrada dae sos de sa pellìcula ‘A Bolu’, in ue est faeddende cun su frade Jubanne, isse puru cantore. E poeta.
Orgòsolo a sa limba e a sa poesia bi tenet, bi punnat. Sos tenores de sa bidda cantant sos mègius iscritores clàssicos in rima, fa fintzas bìculos de garas e modas de sos improvisadores mannos. Ma fintzas sos versos de poetas locales comente Pepinu Maroto e àteros.
Ma si est beru chi cun tziu Nicola amus pèrdidu una parte manna de s’istòria e de sa cultura de custa terra, est beru finamentas chi custa istòria non si nche morit. Como su ‘Untana Vona’ suo est sighende·bi·la cun Antonello Catgiu pesende boghe a sos àteros tres dae cando tziu Nicola (dae unos chimbe annos) aiat sessadu de cantare.
E de Antonello Catgiu nde suspimus sos concruos de su sonetu chi in custas oras de tristura at dedicadu a cussa boghe crara chi como non b’est prus: “sa chi azis in tota sa Sardigna / intonadu pius de sessant’ annos / ca fizis de su cantu illustre insigna. / De rusignolu bestinde sos pannos, sa proa nd’azis dadu manna e digna / d’esser su mannu tra sos pius mannos”.